El temps és or

És un fet que arribem tard des que vam inventar el rellotge. Un dels utensilis que més ha afectat al nostre dia a dia, els nostres hàbits i costums, permetent-nos organitzar, planificar i coordinar les nostres jornades però que ens ha imposat un tempo tant física com psicològicament. Passant molts cops a ser esclaus del temps.

Molts cops diem que el nostre temps és or, i és cert quan el mercantilitzem aplicant un criteri d’oportunitat. Així un cop mesurat el temps, puc decidir quin millor rendiment li puc treure, i la lògica econòmica ens marca que caldria dedicar-lo a aquella activitat que ens generi més benefici.

Però quan obtenim major benefici?? Quan apliquem exclusivament un criteri econòmic? És un fet indiscutible que és un factor clau, per això generalment prioritzarem en les nostres relacions laborals el nostre sou i aquelles activitats que obtinguem un rendiment econòmic. Tot i així, és l’únic factor a considerar???

Tot i la rellevància del criteri econòmic com a factor clau, cada cop més s’acostuma a prioritzar altres variables més qualitatives en les nostres decisions, posant-les en una balança en un intent de trobar un equilibri. Perquè cada cop tenim més consciència que una dura mercantilització de les nostres relacions i del nostre temps ens condueix a una buidor interior que no la fa justificable.